Pregó de Festa Major’16 – a càrrec de Joan Piqué (gendre de cal Casas)

Pregó de Festa Major’16 – a càrrec de Joan Piqué (gendre de cal Casas)

La Fonollosa que conec comença al raval del Paisà (o de Cal Carlus) i acaba a la Vall. S’estén des de més enllà del Pinyer fins a les Garrigues Noves.

La Fonollosa que conec és verdíssima a la primavera, quan esclata el cereal a les feixes; d’un groc torrat del sol a l’estiu; i hi glaça sovint a l’hivern.

La Fonollosa que conec és un poble que es mobilitza per caramelles, que és capaç de muntar esdeveniments com La Nit Viva o les Vesprades, que celebra amb tots els ets i uts totes i cadascuna de les festes.

A la Fonollosa que conec hi ha l’Alzina de Querol, Cal Xamal, el bosc de cal Mesquita o el de la Vall, la Font del Balç…

La Fonollosa que conec té pagesos, pastors, ramaders, i també enginyers, advocats, economistes, periodistes, fins i tot un diputat… I músics, molts músics.

A la Fonollosa que conec la gent té cognoms, com a tot arreu. Però no es fan servir gaire. Perquè la gent es diuen Rosa de Cal Pastor, Aleix de Cal Calet, Pilar de cal Seuba, Domènec de Cal Franciscó o Avel·lí de Cal Bauma. N’hi ha que no tenen ni nom: el Recus, el Pinxo, el Jan Tresa, el Calet Vell, el Sastre, el Closa, el Tomàs, el Tomaset… O el Casas.

Així doncs, seguint aquesta tradició autèntica i extraordinària, que per molts anys hem de mantenir, qui us parla avui no és el Joan Piqué de Manresa. Sinó el gendre de cal Casas.

Fa 23 anys, jo només en tenia 19. Un vespre, amb un amic de Manresa, vam pujar a teatre a Fonollosa. Aquí al Centre, és clar. Feien l’obra “Un barret de palla d’Itàlia” i m’hi va convidar la Rosa Clarena. Perdó, la pubilla de Cal Casas, que llavors era una bona amiga i companya de la universitat. De fet ja començava a ser més que amiga i per tant, més que pujar a gaudir de l’obra, que de fet en vam gaudir, perquè era divertidíssima, venia sobretot a veure aquella joveneta que feia el paper de Corinna.  El primer dia que vaig trepitjar aquest Centre on després he passat tantes hores, doncs, va ser per veure la Rosa a l’escenari i també la seva germana, l’Anna, i el seu  pare, el Josep. I recordo la quantitat de vegades que el Josep deia: “Gendre, tooot queda desfet”.

Però aquest no és el meu primer record de Fonollosa. Anys abans de ser el gendre de cal Casas, ja tenia vincles familiars amb el poble. La meva branca familiar Piqué ve del poble de Conill, al terme de Pujalt, a l’Anoia. El meu avi va néixer a la masia de Cal Piqué. Dels quatre germans que eren, el gran, l’hereu, es va quedar a casa, a pagès. Un altre va casar-se a Sant Martí de Sesgueioles. Un tercer germà, el meu avi, es va casar a Manresa, amb la pubilla de Cal Sabaté, botiga de plats i olles que havia fundat el seu pare el 1919. Un establiment que per cert continua en actiu al mateix lloc de sempre (carretera de Vic, 34). Segur que el coneixeu però si no és així, us convido a anar-hi. Enlloc us tractaran millor. I la quarta germana va casar-se a Fonollosa. Era la Carme Piqué, la Carme de Cal Calmet, al cel sigui. Ella va ser la primera de la família Piqué que va emparellar-se amb un fonollosenc, doncs. Jo li vaig al darrera.

Per això, els meus primers records d’aquest poble són les visites a la tieta de Fonollosa, a la placeta de Sant Jordi. I als seus fills Valentí, Sabina i Joan, cosins del meu pare, amb els quals amb els anys ens hem anat trobant, no només a Fonollosa i en celebracions  familiars, sinó també en altres àmbits de la vida i de la feina.

Fonollosa era per mi, doncs, el poble de la tieta Carme i la família Calmet-Piqué, però bàsicament un lloc on per arribar havies de fer molts i molts revolts. De petits, per als meus germans i jo, arribar a Fonollosa sense marejar-nos era un autèntic èxit.

I déu n’hi do les vegades que els hem fet, aquests revolts. Perquè com ja sabeu, després d’aquell vespre de teatre, la història amb la Rosa va anar endavant i aquí estem, 23 anys i molts molts km entre Manresa i Fonollosa després. A la Rosa de Cal Casas li he d’agrair moltes coses, moltes. Potser aquest no és el lloc ni el moment de fer-ho. Ara també li he d’agrair que, gràcies a ella, hauré fet un pregó de Festa Major. Aprofito també per agrair la invitació a l’Ajuntament de Fonollosa, a l’alcalde i a la comissió de festes.

Jo sóc molt de Manresa. M’agrada la meva ciutat i la defenso sempre i a tot arreu. Però crec que a hores d’ara ja puc dir, després de més de mitja vida venint per aquí, que també sóc una mica de Fonollosa. La meva parella és d’aquest municipi pels quatre costats. El seu pare, el Josep, és fill del poble, i la mare, la Neus, de Fals. El meu fill i la meva filla, doncs, tenen en aquest municipi la meitat de les seves arrels. Això és i serà així, i estem, doncs, vinculats per sempre a aquesta terra.

També intento exercir de fonollosenc sempre que puc. Participant en algunes activitats del poble, però també d’una manera més íntima: sentint goig i orgull quan les coses d’aquí funcionen, o quan algú canta les lloances del que passa aquí. O al contrari, sentint com a pròpies les mancances o els defectes que també hi són.

Fonollosa és petit. No físicament, però hi viu poca gent. 251 habitants, segons l’Institut d’Estadística. Caben tots a la platea del Conservatori de Manresa, i encara sobren algunes files. En un parell  o tres de grans blocs de pisos d’una gran ciutat potser viu més gent que en aquest poble. I això té coses bones i coses no tan bones.

Aquí hi ha més espai per habitant, estem més amples. 27 habitants per quilòmetre quadrat, al conjunt del municipi. A Manresa som 1.792 cada quilòmetre. A Barcelona més de 15.000 i a l’Hospitalet, més de 20.000 habitants per quilòmetre quadrat. De 27 de Fonollosa a 20.000 de l’Hospitalet. Un altre món.

Aquí no hi ha cues de cotxes, no hi ha aglomeracions, no hi ha semàfors. Hi ha més espai vital i més calma. Aquí la gent no corre pel carrer. No hi ha tanta pressa. No hi ha tan soroll. Aquí mires per la finestra i veus les feixes, o el bosc, o les eres. O el cel. Aquí no fa pudor de fum, l’aire és sa i net. I tot això aporta serenitat i enriqueix l’esperit. Aquí tot sembla que vagi  més a poc a poc i es pot assaborir.

En un món, doncs, en què tothom corre i busca respirar i escapar-se el cap de setmana o per vacances, aquí aquesta pau la trobem cada dia.

El poble és lluny del brogit i de les corredisses, però el preu a pagar és que queda relativament lluny, també, dels llocs on hi ha la majoria de feines, de centres productius, de comerç, d’educació o de cultura. A Fonollosa l’Eix Transversal no va significar una gran millora de les comunicacions. Manresa queda als mateixos 20 o 25 minuts que abans. Potser amb uns quants revolts menys, si es va per l’Eix, però no pas més a prop.  Així doncs, quedar relativament apartat garanteix la calma i la pau, però també posa les coses complicades. No és fàcil que hi hagi gent que prengui la decisió de viure lluny del lloc on treballa. No és fàcil que empreses triïn per instal·lar-se un poble que no estigui gaire ben comunicat. I millorar la comunicació tampoc no és fàcil: no hi ha massa crítica per augmentar les freqüències de transport urbà. Massa pocs usuaris per posar més línies. I massa poca gent per fer grans millores a les infraestructures. Un peix que es mossega la cua.

La tranquil·litat, doncs, pot tenir un costat negatiu. Però a Fonollosa s’ha començat a treballar amb l’objectiu, precisament, de convertir aquest oasi de pau en un recurs. La gent d’avui busca accés a la natura, indrets tranquils per reposar, productes de la terra, allò que ara es diu “quilòmetre zero”. Llocs autèntics i genuïns, amb encant i història. A Fonollosa hi ha tot això i molta gent ho ha descobert i altra gent ho seguirà descobrint. Ja hi ha cases rurals, algun recurs turístic, algun restaurant… Però segur que tot això té molt camp per córrer. No ha de ser un camí únic. Cal potenciar altres sectors econòmics del poble, en una època complicada, com a tot arreu. Aquí no va ser fàcil trobar alternatives a tancament de la fàbrica tèxtil. Però potser un camí per treballar a fons és precisament treure més profit del que té el poble, del que ve de sèrie: un patrimoni natural esplèndid, un regal per a tots els sentits.

Fonollosa és un micro-cosmos. Tothom es coneix i això crea lligams i relacions socials molt estretes. Això, venint d’un lloc més gran, al principi sobta. Però no deixa de ser autèntic i especial. Quan un veí del poble mor, no hi ha dubte: la gran majoria del poble va al funeral i fa pinya amb la família. Els focs que hi ha hagut a la zona (a Fonollosa i als pobles veïns) han generat una mobilització instantània. Hi ha una mena de confraternitat que gairebé es dóna per descomptada. La gent fa costat als veïns. És curiós que aquí es viu més ample que a la ciutat però en canvi se sap més qui són i què fan els de cada casa. Tothom ho sap més tot de tothom. A ciutat si vius al cinquè tercera potser no saps ni com es diu el del primer segona. A Fonollosa, saps perfectament que a una persona que viu en una casa a dos quilòmetres li han trobat sucre o que té mal d’esquena. És un grup humà compacte i jo diria que en general ben avingut. Hi ha de tot, es clar. No conec tots els detalls. Però hi ha pobles on les rivalitats o les enemistats són històriques i molt marcades. Jo aquí hi he vist sempre harmonia, tolerància i bona convivència, també amb els arribats fa més poc de fora, o amb els que decideixen emprendre camins potser allunyats dels que són més habituals per a la majoria. Un poble cívic, tolerant i que és capaç de compartir, i això, en els temps que corren, és una gran virtut.

Fonollosa és petit però per a molts fonollosencs és el centre del món. Son els que fan seu que allò de “és així com m’agrada a mi”, que cantava Lluís Llach. Per a molts seria inimaginable perdre’s la festa major. O ser fora per caramelles. O no anar a la sardinada del raval de la Solana, al sopar de la placeta, a la Nit Viva, als concerts de les Vesprades i a totes les festes i festetes. Ja pot ser gran el món, ja pot haver-hi milions de possibilitats, però hi ha vilatans radicalment fidels al que passa aquí, i contents que aquest sigui el seu món, el seu univers. Que no s’entengui com una crítica. Al contrari. Té mèrit i se’n diu, senzillament: fer poble, fer pinya amb els veïns i contribuir a la cohesió social i a la vitalitat de la vida cultural i social. Aquí hi ha fonollosencs militants, i em sembla, també, destacable i  extraordinari.

Perquè déu n’hi do la quantitat de coses que es munten a Fonollosa, i de quin nivell. Un poble d’una vitalitat més que remarcable. M’agradaria des d’aquí fer un agraïment infinit a totes i cadascuna de les persones de la Junta, la d’ara i les d’abans, per la feinada. I també a les entitats i persones que munten la Festa Major, les caramelles, la Nit Viva i tantíssimes altres activitats. Ja sabem que hi ha alts i baixos, que de vegades falten mans, però la feina acaba sortint perquè sempre hi ha qui està disposat a arromangar-s’hi.

Gràcies a aquesta gent, crec que Fonollosa pot dir avui que té com a mínim tres esdeveniments dels quals pot presumir amb autèntic orgull. Tres esdeveniments que són, i ho he escrit en majúscules, senzillament EXCEPCIONALS. Són les caramelles, la Nit Viva i les Vesprades.

Les caramelles. A casa fa més de vint anys que passem les vacances de Setmana Santa a Fonollosa, i aquests dies jo em converteixo en un d’aquests fonollosencs tossuts i absolutament fidels al seu poble de què parlava ara mateix. Amb la resta de la família de Cal Casas participem a les caramelles (els últims anys aportem cinc caramellaires a la colla, poca broma, i aviat seran sis) i ni ens plantegem fer res més els dies de Pasqua. Jo crec que el fet de portar la festa casa per casa té un valor incalculable a dia d’avui. En alguns casos, per arribar a una casa tota la colla, de 60 o 70 persones, amb els remolcs, el cotxe i tota la parafernàlia, fem un desplaçament de vegades considerablement llarg per camins polsosos i sovint plens de sotracs. Hi arribem, baixem, descarreguem i fem les cançons i els  balls per a un públic que de vegades és format per… 2 o 3 persones. En ple segle XXI, quan tenim tot un univers a l’abast de la pantalla de mòbil, em sembla extraordinari que tradicions com aquestes es mantinguin, i amb tan bona salut. En general, trobo que entre tots hem aconseguit que les caramelles continuïn ben arrelades entre joves i grans. Una festa esclatant, plena de colors, de jovent, d’optimisme, i uns dies que, per als que hi participem, sempre són inoblidables. Tant de bo sigui  així per molts anys més.

La Nit Viva és un altre esdeveniment espectacular. No tan sols té un gran nivell artístic, amb quadres que recreen minuciosament i amb tots els detalls la vida a pagès. Per mi el mèrit és el fet que els actors i figurants són la gent del poble (de Fonollosa, també de Camps i pobles veïns, del municipi i de fora), i que el material, la roba, les eines, els animals, tot l’atrezzo és de veritat. Les famílies s’aboquen a aportar tot aquest material i participen com a figurants amb il·lusió, ganes, afany de col·laboració. Moltíssimes de les virtuts de què parlen avui els manuals per aconseguir l’èxit en empreses, associacions o entitats de tot tipus els trobem tots resumits a la Nit Viva: treball en equip, esperit de servei, voluntarisme, ambició per oferir un producte de gran qualitat, posada en valor dels actius del territori… La col·laboració i esforç de tanta gent, combinats amb una tasca enorme i esplèndida de coordinació i d’ambientació per part de l’equip de direcció i artístic, dóna com a resultat un espectacle extraordinari. Dic paraules molt grandiloqüents i ho sé. Espectacular, extraordinari… Però les dic amb plena consciència. No conec ningú que no hagi pujat a la Nit Viva i no li hagi encantat. Gent de prop, de lluny, de tot arreu. S’ha creat un espectacle genuí, arrelat a la terra i amb molt alt nivell de qualitat. Si no ve més gent encara a veure-ho és perquè encara no els ho han explicat. Hi ha potencial per créixer encara, s’haurà d’estudiar com es gestiona, i augmentar el volum de públic i d’èxit. A nivell més personal, és un goig haver-hi posat un petit granet de sorra i, particularment, un orgull que els dos petits de casa, l’Arnau i l’Aina, hi hagin fet el paper de nen Jesús en dues edicions. Una anècdota, si voleu, però important per a nosaltres, i que recordarem segur quan siguin grans. Per molts anys, que aviat en farà deu, per cert, i llarga viva a la Nit Viva.

I finalment tenim les Vesprades, que també han fet deu anys (i sembla que fos ahir…). És cert que una part de l’èxit l’assegura un indret i un arbre tan espectacular com l’Alzina del mas Querol. Però és clar que no n’hi ha prou amb això. La feina del grup organitzador creant un ambient especial a l’Alzina, fent una bona feina de difusió i una tria encertada dels artistes, amb una combinació entre noms ja consolidats, de primer nivell nacional, i d’altres de novells… La creació també d’una imatge gràfica moderna i vistosa, el fet de posicionar-se bé a les xarxes socials i crear un boca-orella que ha funcionat… Tot plegat ha convertit el cicle en una autèntica joia i que porta fins a sota l’alzina gent de la comarca i de molt més enllà. De vegades gairebé ens hem de pessigar per creure-ho. Desenes i desenes de cotxes, alguns dissabtes d’estiu al vespre, arribant en corrua a Fonollosa i anant cap a Querol, un indret que sempre ha estat preciós, però que fins fa quatre dies coneixíem bàsicament la gent del poble. I a més, passa el mateix que deia abans: no hi ha ningú que no marxi encantat d’un concert sota l’Alzina. Un productor artístic que en sap un niu comentava fa poc que les Vesprades han posat Fonollosa al mapa. Poca broma. Felicitats i per molts anys, també.

Tot això no es fa sol, és clar. Ja he parlat de la gent de la Junta i de les entitats. Són èxits col·lectius, però sense persones concretes que barrinin la idea inicial, que muntin un bon equip al seu voltant, en definitiva, que liderin i tibin el carro de veritat, és complicat tirar endavant projectes d’aquesta magnitud. Jo penso que és de justícia esmentar que una part important del mèrit d’aquests projectes té noms i cognoms. Per començar, el de l’Eloi Hernàndez. Això no vol ser un elogi gratuït de l’alcalde o d’un representant d’un partit polític. No parlo del senyor alcalde, parlo de l’Eloi de Cal Seuba. Un noi que des de molt, però molt jove, ha estat el que se’n diu un activista social i cultural. Teatre, música, caramelles, Nit Viva, Vesprades i el que ha fet falta. No m’allargaré. Abans que ell n’hi havia d’altres, i tant, però senzillament penso que si algú ha estat l’ànima de moltes de les coses que han passat en aquest poble els últims anys, ha estat ell.

Però no ho ha fet sol, només faltaria. Al costat de l’Eloi hi ha un equip impressionant, ple de gent carregada de talent, voluntat i generositat. Gent com les germanes Mireia i Marta Vall, la Susanna, la Fàtima i el Joan, el Joan Badia, l’Eva Jubert i l’Eloi, la Gemma Roig i el Sergi, la Gemma Clarena, la Gemma Calmet, la Sabina, la Lourdes, la Sílvia i el Carles, la Vanessa i el Jaume, la Sara i el Carles, i molts molts d’altres també de generacions encara més joves. Segur que em deixo gent, perdoneu i no m’ho tingueu en compte. Bon lideratge i feina d’equip a favor del poble. No es pot demanar més.

I en els equips tothom hi és important, però sempre hi ha els que no fallen mai. Els que no tenen mai mandra. Aquesta introducció és per parlar un instant de persones com el Ramon Armengol i el Josep Clarena. És a dir, el Ramon de Ca la Rosa i el Josep de Cal Casas. Hi ha altres veïns treballadors com ells, és clar. Però crec que és difícil trobar algú que hagi dedicat més hores a preparar festes i activitats perquè en gaudeixi la gent del poble. No sé si es poden comptar els cops que, per exemple, el Josep ha fet xocolata per a colles, o arrossos, o fideuàs o pa amb tomàquet o el que ha convingut. Les vegades que ha posat o tret cadires, o traslladat escenaris amb la mítica furgoneta Mercedes Benz amunt i avall, o servit en una barra, o fet de cambrer als caramellaires. I tantes i tantes altres coses. I mai per obligació, sempre amb ganes d’ajudar. I sempre amb entusiasme, sense mandra, sense obtenir cap compensació més enllà de la satisfacció personal. Jo potser escombro cap a casa. No me n’amago, no sóc objectiu, però penso que algú que dedica aquest munt d’hores i de feina al poble, desinteressadament, és algú que mereix un agraïment. Aquí, públicament, queda el meu. Al Josep, al Ramon, i també a la Neus, a la Magdalena, i al Valentí i la Quima, i al Ramon Solanellas i la Magdalena, el Pere de Cal Seuba i molts d’altres. De cal Pastor, de cal Pinxo, de cal Sambleia, de cal Bauma, de la Morera, del Molí… Vosaltres sou l’essència del poble.

He parlat d’un poble dinàmic, amb talent i capacitat d’organització per muntar esdeveniments de primer nivell. D’una generació, la de l’Eloi, que ara és a primera línia i ho tira endavant. Segur que aquest esperit emprenedor i col·laborador té moltes causes. Una tradició ja ve de diverses generacions, l’empenta de moltes famílies que fa molts anys que fan poble, però a Fonollosa també hi ha un element clau: l’escola. No és cap secret que la de Fonollosa no és una escola qualsevol. Una escola rural, amb relativament pocs alumnes, però amb una metodologia, una manera de treballar i un projecte avançats al seu temps. Avui moltes escoles treballen per projectes, barregen alumnes de cursos diferents per fomentar l’intercanvi, no utilitzen llibres de text sinó metodologies més personalitzades i menys rígides… Tot això a l’escola de Fonollosa fa dècades que es fa. Per no parlar de l’impuls de l’ensenyament de la música, autèntica marca de la casa de l’escola, el teatre o altres activitats paral·leles als estudis reglats habituals. D’aquí han sortit músics com l’Anna Clarena, que es dedica professionalment a aquest món. I els alumnes d’aquesta escola fa anys que fan musicals i altres muntatges d’una qualitat del tot insòlita per a una escola de primària.  Alguns per cert darrerament amb l’ajut d’un músic de la talla del David Martell, l’altre gendre del Cal Casas. Perdoneu que escombri de nou cap a casa.

Fonollosa té doncs una escola de referència, reconeguda, i que acull també famílies de fora del poble, que atrets per la bona fama que té l’escola, fan l’esforç de superar aquella distància de què parlàvem abans per donar la millor educació als seus fills. En aquest cas jo crec que també cal esmentar noms. L’Agustí Lleyda, l’Imma Cortina i una generació de mestres que van crear un model d’escola d’èxit. I amb ells multitud d’altres mestres, des de l’Àngela Torras, l’Angelina, fins als més joves, i les associacions de pares i mares de totes  les èpoques. També l’escola,  no d’ara sinó de fa molts anys, ha posat Fonollosa al mapa. I per un tema absolutament transcendental aquí i a tot arreu: l’educació dels infants, que són els adults de demà i per a la qual tots esforços són pocs. A tots els que hi heu estat implicats, felicitats també.

Vaig acabant. Torna la Festa Major de Fonollosa i ens tornarem a trobar. Al ball de dissabte al vespre, al vermut de diumenge al migdia, a les havaneres… Els actes principals no han canviat gaire els últims anys, perquè no cal que canviïn. Perquè la base de la festa és el retrobament, seguir els rituals que tenim apresos: anar a la perruqueria els dies previs o mudar-se el dissabte de Festa Major, entaular-se amb la família, gaudir de les havaneres, o ballar una sardana el mateix dia i al mateix lloc que l’any passat, i l’altre, i l’altre i l’altre. Així com la roda de la vida i el cicle de les estacions giren sempre de la mateixa manera i en la mateixa direcció, també les tradicions arrelades com la Festa Major reprodueixen el seu esquema bàsic i tots esperem que així sigui. I també amb incorporacions com la dels gegants, amb pocs anys de vida però amb molta empenta, en una colla liderada pel Dani i la seva gent.

De tots els llocs que hi ha el món, aquest és el nostre racó. Aquesta és la nostra terra. Aquí és on hem nascut o on hem arribat o on hem crescut o on tenim les arrels o on creixeran les nostres fills. Tenim el deure d’estimar-la i de tenir-ne cura. Fonollosa és un poble viu i dinàmic. Un poble amb un exalcalde que avui és diputat i un dels màxims dirigents d’una formació política. Un poble amb història, tal com els darrers anys està quedant perfectament documentat gràcies al projecte de recuperació de memòria històrica liderat per l’Ernest Molins, un projecte i una feina impagable, que cal aplaudir. Fonollosa és un poble que pot estar a primera fila en aspectes culturals o en educació. Amb un entorn natural preciós, terra de secà, camps agrícoles que són el modus vivendi dels pagesos i que a la resta ens regalen imatges fotogèniques: verdor a la primavera, el groc torrat a l’estiu, les bales que reposen harmònicament sobre les feixes quan ja s’ha separat el gra de la palla… Boscos espessos on si hi ha sort a la tardor es fan bolets. I camins de tota mena, també amb moltes pujades i baixades, per sortir a córrer o a passejar.

Aquest és un poble on encara es fa matança del porc, on a nivell personal us he de dir que lligat uns quants centenars, potser milers ja, de botifarres i de llangonisses i on he après que dels bulls també se’n diu donegals.

El poble que a casa ens proveeix amb productes quilòmetre zero, gràcies a l’hort fantàstic de la Neus i el Josep. Els dimarts fem col i patata i truita, gairebé sempre de carbassó. Doncs la col és de l’hort de Cal Casas, la patata és de l’hort de cal Casas, els ous per la truita són de les gallines de Cal Casas i el carbassó és de l’hort de cal Casas. Un luxe.

Aquesta és doncs la terra on viu una part important de la meva gent. Aquest poble m’ha regalat una família que es va fusionar amb la que ja tenia des que vaig néixer. Vaig anar a parar a la família que havia viscut en una de les cases més antigues del poble, Cal Cases. Vaig conèixer (malgrat que poc temps) l’avi Avel·lí, un dels deu fills del Celdoni Clarena i la Maria Morros. I la iaia Roseta. I la tieta Francisca. Al cel siguin. Quin munt d’història acumulaven tots tres quan jo vaig arribar a Cal Casas.

I a Cal Casas també he vist créixer la Gemma, una persona que ho té més complicat que la majoria, que ens recorda que de vegades les coses no són fàcils i que les dificultats se superen amb empenta i esforç. Ahir, la Gemma em va demanar que li imprimís aquest pregó, que el volia anar seguint. Ella també el volia sentir. Crec sincerament que en molts sentits la Gemma, 100% fonollosenca, que sempre hi és, treballa-dora incansable i persona detallista, és un exemple per als que la coneixem.

I aquest poble també m’ha regalat amics. Aquí tampoc no m’hi caben tots, però vull esmentar la Susanna, inseparable de la Rosa des que van néixer, algú amb qui pren sentit la paraula amistat; el Joan Badia, Joan de can Solivent, manresà-fonollosenc i corredor com jo, i la Mercè i tota la família; l’Imma de cal Rabinat i el Josep Solanellas, andorrans-fonollosencs; tota la colla de caramellaires, amb gent com l’Aleix de cal Calet i molts altres.

L’Arnau, el meu fill de quatre anys, parla com la seva mare. Com la gent de Fonollosa. Algun cop ja diu “Au maria!”. I també diu “Frònt”, com dieu aquí, i no pas “front”, com diem a Manresa o bé “patéixo o m’avorréixo”, com dieu aquí, i no “pateixo o m’avorreixo” com diem a Manresa. Són diferències subtils, i és curiós perquè som a la mateixa comarca i no gaire lluny, però són diferències que existeixen. I hi fem broma a casa i jo dic a l’Arnau: si vius a Manresa has de parlar com els manresans. Però no ho dic de veritat. Perquè la manera de parlar és un dels trets d’identitat principals d’una persona. I en el seu cas, una manera de deixar clar que és manresà però també fonollosenc.

Que per molts anys Fonollosa sigui un poble tranquil i vital alhora. Tornant a la cançó de Llach: Un poble petit, que sempre cap dintre del cor. Però tossudament alçat. Que per molts anys aquest poble tingui aquest caliu humà, amb persones amb empenta, criteri i il·lusió per tal de, com s’ha fet fins ara, conservar ben vives les tradicions i el patrimoni, i alhora mantenir ben encesa la flama de la cultura, la vida associativa i comunitària. I si pot ser, tant de bo molt aviat, en un país lliure.

Moltes gràcies, visca Fonollosa, visca Catalunya, i que tingueu una molt bona Festa Major.